Simone Weil va escriure sobre fàbriques, obrers exhausts i una Europa que avançava cap al desastre. Quan va entrar a treballar a Renault als anys trenta no ho va fer per necessitat econòmica, volia entendre des de dins què feia el treball industrial amb les persones. Volia experimentar en el cos allò que observava filosòficament: com determinats sistemes d’organització podien buidar l’individu fins a convertir-lo en una peça més de la maquinària.
Gairebé un segle després, el paisatge laboral europeu sembla un altre. Ja no dominen les grans cadenes de muntatge fumejants ni el soroll metàl·lic de la indústria fordista. El treball circula ara per aplicacions mòbils, start-ups, oficines obertes, plataformes digitals i mètriques invisibles.
La mort del vell pacte
Espanya té avui un 11% de treballadors en risc de pobresa segons Eurostat, una de les pitjors dades de la Unió Europea. La compra d’un pis estàndard en ciutats com Madrid i Barcelona supera els 400.000 euros, i llogar suposaria el 100% del sou, com indiquen analistes de pisos.com.
Tenir feina ja no garanteix estabilitat, descans, sostre ni la possibilitat d’imaginar un futur. Hi ha persones amb jornades completes que no aconsegueixen pagar un lloguer, joves hiperformats encadenant beques i freelance atrapats en una disponibilitat permanent. El vell pacte segons el qual treballar equivalia, més o menys, a sostenir una vida digna, ha expirat.
Weil probablement reconeixeria alguna cosa del seu temps en aquesta precarietat contemporània. Lluny de trobar-nos en un món idèntic a aquell, certes estructures romanen. Tenia una fixació amb la idea de la separació entre qui pensa i qui executa. A la fàbrica industrial, el treballador realitzava fragments d’un procés del qual desconeixia el sentit global. Uns organitzaven, decidien i dissenyaven el conjunt, d’altres només repetien moviments.
“Des que la societat es divideix en homes que ordenen i homes que executen, tota la vida social està dominada per la lluita pel poder”
Simone Weil a Reflexiones sobre las causas de la libertad y de la opresión social
Avui les cadenes no sempre són d’acer, estan fetes d’algoritmes, rànquings, temps de resposta i sistemes d’avaluació contínua. Un repartidor pendent de la puntuació d’una app, una conductora seguint rutes decidides automàticament o una treballadora incapaç de desconnectar del correu fora d’horari formen part d’una lògica que Weil segurament hauria entès molt bé.
Una religió automàtica
Per a Simone Weil el problema del treball modern no s’esgotava en l’explotació econòmica de l’obrer, apuntava a una cosa més profunda: la degradació del pensament. Treballar sense comprendre el sentit del que es fa implica perdre una part essencial de la pròpia condició humana. Allà on tota la vida queda absorbida per la necessitat immediata, l’individu deixa de pensar i comença simplement a reaccionar.
Insistia que “força i opressió són dues coses diferents”. La força pertany a l’àmbit de la necessitat, al pes material i físic que condiciona inevitablement tota existència humana. L’opressió apareix quan aquesta força s’organitza socialment de manera que uns exerceixen poder discrecional sobre altres. Per això, per a ella, el problema no era el treball en si mateix, sinó un treball buit de sentit, fragmentat i sotmès a una lògica d’obediència que acabava reduint el treballador a una mera funció.
La paradoxa contemporània és que moltes formes d’opressió ja no es presenten com una imposició, es presenten com a llibertat. El treballador flexible, l’emprenedor de si mateix, el professional sempre disponible. El control ja no necessita mostrar-se de forma brutal quan cada persona interioritza la pressió de produir constantment: la por al capatàs autoritari és innecessària si la vigilància acaba instal·lada dins d’un mateix.
Weil desconfiava profundament dels sistemes que convertien els mitjans en fins. Assenyalava un dels mals moderns que, més enllà de continuar dempeus, s’ha propagat exponencialment: produir per produir, créixer per créixer, obeir la lògica d’una maquinària que ningú controla realment. Potser aquí el seu pensament resulta avui més actual que mai. La productivitat s’ha transformat en una mena de religió automàtica en què tot s’ha d’accelerar, optimitzar i mesurar, encara que cada vegada sigui menys evident per a què.
Qui dissenya l’algoritme
Les plataformes digitals organitzen el treball mitjançant dades, mètriques i fórmules opaques que distribueixen valor i temps. L’algoritme decideix visibilitat, ritme i prioritat. Un sistema aparentment neutral que, tanmateix, estableix jerarquies molt concretes: hi ha qui dissenya la infraestructura i qui simplement l’obeeix.
L’opressió, apuntava Weil, no depèn només de qui posseeix les coses, sinó de com s’organitza el poder. I potser aquí resideix una de les preguntes centrals del 2026: no únicament qui controla la riquesa, sinó qui dissenya els sistemes que determinen les nostres vides quotidianes.
En el fons, el problema continua sent el mateix que Weil va observar a l’Europa industrial: què passa quan el treball deixa d’estar al servei de la vida i la vida comença a quedar subordinada a una maquinària impersonal. Abans eren les fàbriques. Avui poden ser les plataformes digitals, les mètriques de productivitat o la connexió permanent. Tot i que la tecnologia ha canviat, la sensació d’esgotament continua sent crònica.
