Hi ha moments en què la voluntat d’explorar noves formes de relació entre escena, espai i públic es converteix en una experiència escènica digna de formar part de les iniciatives teatrals més innovadores. Una experiència com la que vaig viure a la ‘pensió completa’ de la Fonda Encarnació…
Parem-nos un moment en aquests dos mots (segons la wikipedia): Fonda: “afartapobres, alberg, alfòndec (històric). Paraula força viatgera (…) “Lloc que rep a tothom”. De l’àrab “al-funduq”, tenia la condició de zona extraterritorial i, per tant, a dins no hi eren vigents les lleis pròpies del país. Encarnació, “concepte religiós segons el qual un ésser heterogeni pren possessió d’un cos físic, sigui humà o animal.
Continuem…
Mitja tarda, arribada a la Fonda. Esperem a la porta força estona. Finalment entrem, a terra hi ha el que sembla un porro trencat, ens reben tres treballadors, el Noi, la Responsable i qui ens obre la porta, el Cuiner, després d’haver-se acabat la cigarreta i haver penjat, al seu lloc, el cartell de Fonda. Semblen atrapats en un bucle constant de treball i feina encara per fer, però ens acullen i ja no ens deixen. Ens acomoden a les nostres estances adaptades a la porxada de la casa principal, cadascuna separada per teles penjades del sostre i obertes a l’exterior.
Una atmosfera hilarant que convergeix el llegat i la tradició amb una pàtina surrealista i tragicòmica
Amb el sopar comença “un ritual gastronòmic”, amb, com a plat principal, galtes de porc. Entre plat i plat, comencem a saber sobre l’Encarnació, ens en parlen la Responsable i el Noi, de la mestressa que regentà la Fonda, de les herbes remeieres, les cassoles al foc dia i nit, la Fonda que no parava de rebre hostes i la fama que arribà fins més enllà de les muntanyes del Montseny. Segueix la menja amb un ambient festiu embolcallat en una atmosfera hilarant que convergeix el llegat i la tradició amb, en molts moments, una pàtina surrealista i tragicòmica.
I arriben les postres. Per a tots, postres de músic. Una orquestrina, sorgida gairebé del no-res, marca el tempo de les corrandes que van brollant espontànies. El públic, ja convertit en hoste, arrenca a cantar i dur el ritme amb les mans i trago de vi per fer baixar les ametlles. “En un temps incert, a les faldilles del Montseny, entre Cànovas i Samalús existia una fonda regentada per una dona, coneguda sota el nom d’Encarnació”, així la recorda el Cuiner i així ens la va contant. Avancem, tots en processó darrere seu, mentre es fon en un espai en mig de la boira. De cop i volta som en un altre món.
Uns personatges mimetitzats amb l’espai posen llum i so allà on ens trobem. El Cuiner ens ha portat, ens ha transportat dins la llegenda de la figura absent de l’Encarnació. Amb una cigarreta en una mà i un ganivet de tallar carn en una altra comença a articular, com si fos una lletania: “L’Encarnació és un porc, mig dona mig porc, mig dona mig bestiola, té una fonda la mestressa que per manca de bèstia, es talla parts del seu cos per donar-nos de menjar.”
Captivats pel que acabem de presenciar som conduïts a una altra dependència on s’hi projecta una gravació casolana de la matança del porc acompanyat per un seguit de declaracions en off volgudament distorsionades. La imatge i la veu sembla que no casin, però va agafant forma i t’adones que lliguen com les botifarres i els farcits en què acabarà sent el porc degollat. I ara sembla que sí, arriba l’hora d’anar a dormir. Se’ns fa saber que a les 8 h se servirà l’esmorzar. Es tanquen llums i fins a l’endemà al matí, o no… qui sap si un malson ens desvetlla a mitjanit…
La matança del porc, metàfora implícita de la sobreexplotació i l’engreix sense mesura
L’olor de carn a la brasa i el so d’uns instruments afinant ens desperten, encara estem una mica atordits, l’Encarnació et fa dormir plàcidament per, en unes hores, treure’t del teu son, i introduir-te, en estat de somnolència, dins el malson de la Responsable… aquest episodi és una interferència sobtada i inquietant que provoca no saber si hem presenciat o hem viscut un malson.
Des de la balconada veiem que al mig del pati hi ha 35 cadires en semicercle, tantes com hostes som, i al damunt de cada cadira un drap blanc, ben plegat, una caixa amb forquilles en una punta i una caixa buida en l’altra. Ja al pati, el Noi ens assenyala que seiem, agafa una forquilla seca i lluent, agafa un drap i es posa a fregar-la. Ens demana que l’imitem. Ens les anem passant l’un a l’altre, com una dansa, que no s’atura, com un bucle infinit.
Mentre, sense adonar-nos-en, el Noi i el Cuiner com sorgits del no-res, han parat taula que fa goig de veure, amb estovalles blanques, safates amb carn salada, botifarres, pa amb tomàquet i porrons de vi negre. Estem a punt de gaudir d’un esmorzar de forquilla. És el nostre darrer àpat a la Fonda Encarnació! En acabar ens acomiadem després de 18 hores de conviure amb el Noi, la Responsable i el Cuiner. Aplaudiments, abraçades, pell de gallina… I un hurra!, per a tots ells, músics i resta de l’equip. Però la Fonda no para, d’aquí a poques hores tornarà a començar…, al terra, hi ha el que sembla un porro trencat.
Amb el pas de les hores els hostes ja no són espectadors, són la raó de ser de la Fonda. Fins a la seva arribada, un espai tancat, atrapat en el temps, amb personatges encallats entre les seves parets, amb converses que ningú escoltava, invisibles, inexistents, que es preguntaven: qui som quan no ens veuen? Amb l’arribada dels hostes la fonda s’obre, la història s’explica en veu alta, té qui l’escolti, existeix i es pregunta: Som el que volem que vegin? Els ara hostes, abans espectadors, es pregunten, ens preguntem, si ben mirat no estem tan lluny d’aquest altre món, de la Fonda Encarnació.
Si aquesta experiència l’haguéssim de definir potser empraríem el mot de “recerca escènica”, i no tan sols pels temes que hi discorren: la matança del porc, el reaprofitament, la cuina tradicional, la disbauxa, l’antropofàgia, la memòria, el no ser, el no temps, l’espera, l’oblit, el treball, la servitud, la solitud, la por… sinó també per altres elements que completen aquest tot; un text molt ben lligat, en molts moments amb un català volgudament “nostrat”, ple de simbolismes i alhora enumeracions directes i detallades de fets històrico-socials amb termes que encaixen a la perfecció i que conviuen amb mots àgilment falcats que et van acostant, com qui no vol la cosa, al tema en qüestió, el porc, la matança del porc, metàfora implícita de la sobreexplotació, l’engreix sense mesura per nodrir el rebost durant tot l’any.
I tot això passa en una masia de finals del segle XIX al bell mig del Montseny, on amb pocs recursos i molta imaginació se l’ha retornat alhora que fou, fent-ne llegenda d’aquells espais que no foren. Els personatges abillats impecablement, i els àpats cuinats i presentats amb una exquisidesa digna del que fou la Fonda Encarnació.
Cinc persones vingudes del teatre, l’economia, l’arquitectura, la medicina i el dret
I arribats en aquest punt, toca preguntar-nos qui hi ha darrere d’aquesta iniciativa que vam poder veure l’1 de maig a la Fonda Encarnació. Són Jub Pastetes, un col·lectiu de cinc persones, amb quatre “celebracions” a les espatlles des del 2023, que a la pregunta de per què aquest nom, ens trobem amb la resposta de: I per què no?… Cinc persones vingudes de diferents disciplines, el teatre, l’economia, l’arquitectura, la medicina i el dret. Que com ells mateixos diuen, les seves són “celebracions” que parteixen d’un context ideològic, tradicional i sociocultural on l’indret on es materialitzen està intrínsec en la dramatúrgia des del primer moment, en què la figura de l’espectador està pensada perquè deixi de ser-ho.
M’agrada pensar que Jub Pastetes beu d’un gran ventall de referents multidisciplinaris: Pau Riba, La Fura dels Baus, Sisa, Carles Santos, Comediants, Enric Casasses, Els Joglars, Albert Pla, Jordi Pope, Albert Serra, Salvador Dalí, Lina Bo Bardi, La Veronal, Baró d’Evel,… on el col·lectiu està per davant de l’autor, que es pregunten on som i el perquè de les coses, que es pregunten sobre la fragilitat de la memòria que no es vol recordar, que juguen amb les paraules i els gestos amb la voluntat d’explorar “noves formes de relació entre escena, espai i públic”.
Celebrem que Jup Pastetes, juntament amb tot un equip de 14 persones hagi fet possible aquesta experiència cuinada a foc lent, que com algú dels assistents ha penjat a les xarxes: “Fent història del teatre català”.
Prestem-hi atenció. En sentirem a parlar.
