Ser dignes del nostre temps…
Per reflexionar sobre les nostres contradiccions històriques, sobre els nostres problemes reals. Però no només com a càrregues molestes, ni tampoc amb l’optimisme estúpid d’aquell que no pensa, d’aquell que ja està satisfet amb els «és el que hi ha…» i els «no es pot canviar».
Ser dignes del nostre temps…
Per viure una transició històrica plena d’emergències de tota mena, tan rica i paradoxal, tan contradictòria i complexa com la que ens toca avui. Una gran oportunitat per sortir d’una doble presó mental sense cel·les ni barrots:
a) la de l’humanisme convencional (universal, occidental, blanc i masculí) i
b) la de l’antropocentrisme (l’ésser humà com a «centre», «amo i senyor» únic de la vida i del pensament).
Ser dignes del nostre temps…
Per anar més enllà d’una certa visió existencialista i negativa que apareix en tants materials de lectura on el futur és vist sempre com una amenaça; per combatre aquesta desesperança pròpia de la metafísica del logos, plena de paraules del passat, tan belles com inofensives, i que, sobretot, fa temps que ja no diuen gairebé res a gairebé ningú.
Ser dignes del nostre temps…
per crear un nou «JOaltres» (Jo + Nosaltres) que ens permeti explorar altres plantejaments existencials, culturals i vitals del color de l’arc de Sant Martí, tan verds com marrons més enllà del blanc, que encara continuen, en gran mesura, per explorar de manera pràctica.
Ser dignes del nostre temps…
Per plantejar també la base crítica d’un futur afirmatiu i esperançador, amb abundants dosis de resistència crítica, que exigirà, segur, canvis molt dràstics en la nostra manera de viure, en la nostra relació amb el planeta i amb els altres éssers, humans i no humans; i també canvis molt profunds en les nostres mentalitats i en el conjunt dels nostres valors establerts avui: treball, temps, diners, consum, relacions… i, en el fons, canvis en el que significa «ésser humà».
Ser dignes del nostre temps…
Per escapar d’un present molt fosc i d’un futur suposadament marcat amb l’estigma de la desesperança i l’angoixa existencial.
Ser dignes del nostre temps…
Per crear i fonamentar (les idees), detectar i presentar (exemples), valorar (treballs i incidències pràctiques) i inscriure aquestes pràctiques com a noves ètiques afirmatives, pràctiques possibles i viables contra el malestar existencial i com a resistència creativa basada en la qualitat inesgotable de la vida humana.
Ser dignes del nostre temps…
Per plantar cara a la melangia i al ressentiment del nou tecnofeudalisme autoimposat; a l’odi i la negativitat que sorgeixen dels usos malalts dels nostres aparells tecnològics; per enfrontar-nos a la desesperança existencial i fer servir la tecnologia i la seva suposada intel·ligència —més o menys artificial o quàntica— assumint una idea ben senzilla, clara i pràctica: human first, technology second.
Ser dignes del nostre temps…
Per construir una esperança crítica renovada, fonamentada en la justícia social i en l’acció col·lectiva; una esperança que no sigui paternalista, que no em digui què és bo per a mi, que no em parli des de llibres escrits el 1848; que no pretengui protegir-me del pitjor per ensenyar-me a negar-lo, sinó que ens situï en una posició millor per afrontar-lo amb la idea de canviar-lo. No com a individus aïllats, Jo, sinó junts, JOaltres.
Ser dignes del nostre temps…
És una utopia? No. Aquest és només el nom d’una illa de 320 quilòmetres que Tomàs Moro es va inventar a Anvers.
Ser dignes del nostre temps…
No és una utopia. És una necessitat.
