Entrava despistat a la Biblioteca de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i em vaig topar amb un mur. De fet, amb molts MURS, un estudi visual sobre les geografies de la frontera en forma d’exposició de fotografies i textos de l’artista Roger Grasas.
En entrar, també vaig travessar un límit invisible sense passaport i sense més coartada que la meva curiositat. No hi ha a MURS pornografia del dolor, però sí que hi ha imatges que t’observen a tu. I quan una imatge et mira —i no està domesticada— ja no et permet fingir cap ignorància.
Migrar és un impuls elemental. Tan antic com caminar. Les fronteres, en canvi, són una invenció política: una tecnologia de poder pensada per ordenar el món segons els interessos econòmics, ètnics, polítics i geoestratègics de les elits de cada època. Avui, en plena era digital, Europa aixeca més murs que mai, i no hem de veure això com una contradicció, ja que constitueix el seu gran projecte
Per què la mobilitat és un dret per als capitals i un delicte per a les persones?
Grasas no fotografia murs; fotografia sistemes de control geopolític. La frontera apareix com una xarxa complexa i ben engrassada: agents, tanques i filferros, sí, però també lleis d’estrangeria, centres d’internament, deportacions, burocràcies interminables, vigilància tecnològica, racisme quotidià i estructural. El mur ja no és només de formigó: és administratiu, legal, intel·lectual i mental.
De Dakar a Ceuta. Del Sàhara a Calais. De Tunísia a Huelva. MURS connecta geografies que el relat europeu fragmenta per no assumir responsabilitats. No es tracta d’un viatge: és un circuit. El capital circula lliurement. Les mercaderies també. Els cossos, no (especialment si són negres o marrons). Aquesta és la llei no escrita del tecnoliberalisme occidental contemporani.
El Mediterrani no és una frontera natural: és una decisió política
L’antic Mare Nostrum —mitificat com a bressol del mite d’Occident— s’ha convertit en una fossa comuna. No és un accident, tampoc una fatalitat històrica, sinó una decisió política i moral. La mal anomenada “crisi migratòria” no és una crisi de capacitat ni tampoc de xifres o diners: és una crisi d’humanitat. I també una crisi cultural i de llenguatge: del com expliquem —o amaguem cada dia— la violència estructural d’un sistema brutal amb aquells que són diferents o “forasters” (quina expressió més fatigosa!).
Europa externalitza fronteres i culpes. Signa acords molt opacs, paga a tercers per practicar la brutalitat lluny de nosaltres; desplaça tota la violència letal que pot fora del camp visual dels seus ciutadans i, com sempre, avui com ahir, es declara innocent: jo no he sigut. Primer genera les condicions del desplaçament —polítiques extractives i violacions de drets humans; convenis, intervencions polítiques i desigualtats estructurals— per després criminalitzar qui fuig. El resultat és un sistema rodó: produir migració per castigar la migració.
Roger Grasas, l’artista al mig dels murs
Roger Grasas és fotògraf i artista visual. La seva pràctica se situa entre la fotografia documental, la investigació visual i l’assaig crític, amb projectes a llarg termini centrats en territori, identitat, poder i fronteres. Entén la fotografia com una eina política: no només per registrar, sinó per pensar, confrontar i construir relat. Evita tot el sensacionalisme massa habitual en aquest tipus de projectes. No victimitza. Tampoc construeix herois. Documenta supervivències. Dignitats fràgils que persisteixen dins d’un mecanisme dissenyat per expulsar, invisibilitzar i desgastar. La frontera, tal com apareix a MURS, no és una línia fixa.
La frontera més potent és la que no es veu
La frontera més operativa és un procés on els murs més eficients són invisibles. Racisme normalitzat. Despreci institucionalitzat. El temps d’espera convertit en càstig. Els papers que mai no arriben. La sospita permanent. La burocràcia incomprensible com a arma. Tot això també és frontera i mur. Tot això també mata, però més lentament, sense escàndol, sense grans reportatges i sense imatges virals a les xarxes socials.
Em vaig topar amb aquesta exposició, però veure MURS a la Biblioteca de Comunicació de la UAB no és casual. En un espai dedicat a produir relats de coneixement —periodisme, comunicació, cultura— les fotografies ens interpel·len directament: quines fronteres reforcem quan expliquem el món? Quins silencis naturalitzem? Quins marcs repetim sense qüestionar-los?
MURS no ofereix consol ni sortides fàcils. Ofereix responsabilitat. Recorda una (altra) veritat molt incòmoda: tot mur construït pot ser desmuntat, però cal voluntat política, compromís social i imaginació cultural i moral.
Les fotografies de Roger Grasas no ens diuen què pensar. Ens mostren què està passant. I avui, mirar-nos de front —davant l’espill, sense filtres ni coartades— ja és un acte d’honestedat radical. Al final, els murs no només separen territoris. Separaren consciències.
