Soeurs. Migrar, permanecer, volver, resistir parteix d’un gest senzill però no tan habitual en els espais mediàtics: posar un altre focus des del qual explicar els processos migratoris.
El fotollibre coral signat per Sara Aminiyan Llopis, Anna Enrech Calbet, Marta Hormaechea Huguet i Martina Madaula Munt, integrants del col·lectiu Yemayá Revista, no busca un discurs benevolent que deixi tranquil·les les societats privilegiades. Ni, al contrari, un d’alarmista que acusi des de la culpa. El punt és el desplaçament de la mirada: no parla de les migrants, parla amb les migrants.
Des de l’inici s’intueix que la premissa que sosté el projecte és observar les rutes migratòries des de l’experiència femenina. Existeix un imaginari mediàtic molt concret —el de l’home que travessa fronteres— acompanyat d’una llarga tradició de racisme deshumanitzador que es cola en titulars que parlen d’“onades” o “crisis” migratòries.
Sœurs posa en qüestió aquest relat i, ja en el mateix títol, planteja quatre verbs que funcionen com a eix narratiu: migrar, permanecer, volver, resistir. Quatre paraules que condensen un entramat de decisions, renúncies, expectatives i responsabilitats.
Decisions vitals
El llibre és el resultat de diversos viatges d’investigació periodística per l’Àfrica Occidental i les rutes atlàntiques cap a Europa. El recorregut travessa territoris com Guinea, Senegal, el Marroc i les Illes Canàries, espais que apareixen al fotollibre més enllà de llocs de trànsit, també com a escenaris on es negocien decisions vitals.
A Guinea, les autores s’aturen en les contradiccions d’un país ric en recursos però marcat per profundes desigualtats.
“Ens fa molta més por la pobresa que el camí migratori”, declara Aminata, portaveu de Kankan. “Sé que aquí les coses són difícils, però mai diria al meu fill que migri, perquè sé què hi ha darrere de la ruta”, explica Fatoumata, matriarca del poble Tougnifili.
“Si algú em garanteix que aquí hi haurà feina i que podré tenir unes mínimes condicions de vida, em quedaria. No viatjo per gust”, recull un altre testimoni a Guinea.
Marxar i quedar-se
En la diversitat de relats apareix una idea que travessa tot el llibre: tan legítim és marxar com decidir quedar-se. Tan legítim és partir i tornar com no emprendre el viatge per por del que comporta. Tan legítim és sentir-se arrelat i no voler renunciar-hi.
Aquesta dimensió apareix amb especial claredat al Senegal, on el llibre s’atura en el teixit comunitari de la migració. Famílies que gestionen el fet que els seus marxin, d’altres que intenten impedir aquesta partida, dones que sostenen l’economia domèstica mentre altres migren.
Les que es queden sostenen bona part de l’equilibri econòmic i social de les comunitats, però també carreguen amb la incertesa —i, de vegades, amb el dol— de qui desapareix en la ruta.
El Marroc emergeix com a territori d’espera i bloqueig, on les polítiques migratòries europees s’externalitzen i aixequen la seva primera barrera. Més enllà, Canàries —descrites al llibre com una de les fronteres més mortíferes d’Europa— apareixen com a punt d’arribada, però també de dol.
Però el recorregut del llibre no s’acaba aquí. L’últim capítol, dedicat a Catalunya, desplaça de nou el focus cap al que passa després de l’arribada, cap a la vida que continua lluny del lloc d’origen.
Aquí les històries parlen d’arrelaments i desarrelaments, de feina, de comunitat i també de les tensions que travessen l’experiència migrant a Europa.
Les protagonistes apareixen ja instal·lades en barris i ciutats on reconstrueixen xarxes afectives, espais de cura i estratègies de supervivència en un ambient sovint hostil, un que les obliga a sentir que el viatge continua, que no s’acaba en trepitjar terra europea.
Aquesta odissea es transforma així en una nova etapa marcada per la negociació constant entre sentiments de pertinença, identitats i totes les expectatives projectades.
Quotidianitats com a constructores de relat —i de vida—
El fotollibre és el resultat d’un treball periodístic col·lectiu que combina investigació, crònica i imatge. El diàleg entre fotografia i text construeix el relat amb riquesa, però sobretot ofereix espai per respirar i aturar-se en allò que rarament ocupa el centre de la mirada: la vida quotidiana.
Hi ha mirades, espais i gestos que s’acosten d’una altra manera a les persones, deixant veure com la condició migrant travessa les vides de les protagonistes sense reduir la seva identitat a això.
Hi ha una força particular en aquesta insistència en el quotidià. Davant el relat hegemònic de la frontera, Sœurs s’atura en el que passa abans, després i al voltant del viatge: la recomanació d’una mare a un fill, les xarxes de suport que sostenen l’espera, les vides que continuen als llocs d’origen.
El llibre para a observar el camí de tornada: persones migrades que tornen als seus països, recordant que la migració rarament és un trajecte lineal.
Un tema de gran rellevància, que parla també del desarrelament, de la fragmentació de la identitat i de parts vitals que queden desdibuixades. Així, Sœurs ens sotmet a un procés que avança en múltiples direccions i sentits, i que travessa profundament aquells que el viuen:
“Hoy, Aissa vive con su esposo y su hijo. No tiene demasiada estabilidad económica: organiza bodas, vende productos y trabaja en el desarrollo de una película basada en su propia experiencia migratoria. «Ya no quiero viajar. Alhamdulilah», dice, casi en paz. Hoy, las mujeres senegalesas ya no son solo quienes despiden. También parten. Y también regresan. De la misma manera que sus compañeros de trabajo, maridos, hermanos, cuñados, hijos, forman parte activa de cada uno de los procesos y sufren la pérdida de identidad, la culpa y el desgaste físico y mental. Al mismo tiempo, tejen nuevas narrativas y formas de organización que desafían los mandatos del sistema patriarcal y las lógicas del modelo migratorio global”
